PLANTES I ARBUSTS

Llicència de Creative Commons
Aquestes fotografies estan subjectes a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons 








Viscum album; vesc (i branca de pi). Massís del Port (Montsià-Cat), Desembre 2012



Viscum album, vesc



El vesc no és un arbust qualsevol. Aparentement és una planta superior, i així está clasificada y reconeguda. Té fulles amb clorofila i també flors -encara que minses i verdoses-  que donen fruits i llavors. Però, no te arrels! Li manca un sistema radicular propi i, per tant, arrels que penetrin en el sòl mineral. Sols creix sobre terra viva, és a dir, sobre les branques dels arbres, i no en tots. Per a la seva subsistència necessitarà sempre la saba que extreu de l’arbre "mare" hoste, és com si romangués en un estat infantil tota la seva vida.
Un altre aspecte del vesc és el seu “autisme” ambiental. Observant atentament el creixement del vesc en relació amb l'arbre en el qual viu, podem veure la seva tendència a formar el seu propi espai vital. Els arbusts adults són com atapeïdes mates esfèriques  que no creixen obrint-se cap a la llum, ni segons el plà estructural de l'arbre hoste, sinó que ho fan segregant un espai propi, un "òrgan" independent de l'arbre-mare. Aquest principi "tumoral"  del vesc va ser investigat per Rudolf Steiner i altres a principis del segle XX.  Steiner suggerí a la doctora Ita Wegman el potencial terapèutic del Viscum album respecte del cáncer, i Wegman, amb l'ajut del seu farmacèutic, elaborà a Suïssa un preparat en base a Viscum album: l'Iscar (1917), més tard conegut com a  Iscador (1926). Recentment s'ha comprovat que, a més de les ja conegudes viscotoxines, el vesc conté també lectines, proteïnes d'acció citostàtica tumoricida.
Quina mena de planta és el vesc? Una planta superior és, bàsicament, un organisme tripartit compost de arrel, fulla i flor, on la polaritat manifesta del principi radicular i floral troba el seu equilibri en la química de la activitat fotosintètica de les fulles. El vesc, per així dir-ho, es mostra evolutivament fora de lloc. En la Mare-Terra fosca i mineral no troba un sòl viu on creixer i per aixó viu de forma paràsita de les branques vives dels àrbres. Sols és capaç de prosperar en les alçades, lluny de la terra i envoltat  de la llum solar tamisada por les fulles de l’arbre-mare hoste. És una planta més còsmica que terrestre en quant que renuncia a vincular-se amb l’hàbitat terrestre mineralitzat i cerca recer en l’element aeri i lluminós on viu, tot i que no pertany plenament a ell, doncs necessita ancorar-se en las lignificades branques dels arbres per a sobreviure. En essència, el vesc no pertany ni al cel ni a la terra. El sòl viu, orgànic i vegetal que precisa per a créixer ens trasllada a èpoques primordials prèvies a la mineralització i solidificació terrestre actual. 
Aquest ”tarannà” del vesc ja fou percebut en l’antiguitat  pels druïdes celtes, que el consideraven una planta medicinal sagrada que sols tallaven ambs falçs d’or -el mineral solar- per no embrutar-lo amb les seves  mans terrestres.  També  el recollien amb draps blancs per a evitar el seu contacte amb la terra. Amb l’expansió de l’imperi romà a Europa el vesc va perdre importància cultural i  acabà essent una planta medicinal més. I no fou fins dos mil anys més tard que aquesta planta tan peculiar tornà a primera linia de la farmacopea. 



Viscum album; vesc. Massís del Port (Montsià-Cat), Desembre 2012




PHYTOLACCA AMERICANA








Phytolacca americana, raïm de moro, herba carmí, raïm de guilla, arbre de la tinta. 
Fotos: Baix Vallès, setembre/octubre 2020.
Deiem a l'anterior post que tot ve d'Amèrica, avui també ho direm. La Phytolacca americana, es clar, també ve d'Amèrica. És una planta arbustiva d'1 a 3 m d'alçada i amb flors diminutes (2-5 mm) disposades en forma de raïm. És considerada invasora i a més és tòxica !
És nadiua del antic territori de la Virgínia, a l'est dels actuals EUA, des d'on va ser introduïda a Europa. A la Península es citada per primer cop per Quer a mitjans del segle XVIII, i diu que ja era una planta vulgar en aquells temps.
Probablement va ser portada a Europa per aprofitar el seu tint vermell (lacca en llatí). Quer també comenta que les dones dels pobles on es feia l'herba carmí recollien els fruits madurs per tintar cordons, còfies i cintes de color carmí. També s'havia fet servir per tintar vins, amb el conseqüent perill de intoxicació, i com a planta medicinal.
Altre ús tradicional de la Phytolacca americana és l'ornamental, per el tronc i branquillons vermellosos i les vistosses infrutescències en forma de raïm a la tardor. J. Ramón Gómez, cita a la revista Quercus la petita obra 'Colors de la tardor', de l'escriptor nord-americá Henry David Thoreau, on aquest explica que la fitolaca americana "li demana brillantor al Sol per mostrar-se millor i que ha de ser vista en aquesta època de l'any". Dir també que l'herba carmí és parenta de la Phytolacca dioica o arbre de la bona ombra (ombú), altre espècie americana, en aquest cas de l'Amèrica del Sud.
Avui dia el raïm de moro es pot trobar naturalitzat per les zones temperades de tot el món, especialment en llocs humanitzats o alterats i una mica humits o ombrívols.
Els ocells se n'encarreguen d'escampar les seves llavors per tot arreu mitjançant les seves deposicions, després de menjar encantats aquest raïm tòxic per humans i bestiar.







Erica multiflora, bruc d'hivern, xipell. Olivella (Garraf-Cat), Novembre 2012





Periploca laevigata ssp. angustifolia (nom castellà: cornical, salguilla). Cap de Gata (Almeria), Març 2010





Chamaerops humilis, margalló. Olivella (Garraf-Cat), Novembre 2012








Llicència de Creative Commons
Aquestes fotografies estan subjectes a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

















Visites a pàgines del bloc:

Translate

Follow by Email

Cercar en aquest blog